Celestí Alomar

La resplendor de la boira

celestialomar | 27 Desembre, 2009 18:42

Albert Camus, que protegia escrupolosament la seva família i la vida privada de la mirada exterior, mori al costat dels papers de la seva biografia. En el maletí negre que portava en el cotxe en què s’estavellà mortalment, amb el passaport, el seu diari i altres objectes personals, trobaren un manuscrit de cent quaranta-quatre pàgines autobiogràfiques. La filla, anys després, el va donar per un fascinat Le premier Homme. El pare de Jacques Comery, personatge inspirat en la vida de l’autor mateix, havia mort a la batalla de Marne, l’any 1914, quan el seu fill tenia menys d’un any. El fill, quaranta anys desprès, davant la tomba del pare que no havia conegut, i que visitava per primer cop, sent tendresa i compassió pel jove injustament assassinat i contempla com l’orde natural es romp en el moment que el fill és més vell que el pare.

Aquesta referència a Camus ve a compte d’una historia de regust agredolç, real i absurda, i que, no sense ironia, me va fer recordar el moment en que el personatge es troba davant de la tomba del seu pare més jove que ell. També és un reconeixement de l’heroi quan es compliran cinquanta anys de la seva mort. Però, anem a la història: X, home ja baró, ha descobert YouTube i a través del vídeo en xarxa ha arribat a nombrosos personatges. Ha repassat la galeria de preferits, ha fet incursions en el món de l’espectacle, ha recordat moments estel•lars i... s’ha interessat per algun personatge que li hauria agradat conèixer però que sempre havia mantingut en un segon pla de les seves preferències. En aquest darrer capítol n’ha descobert un que li ha resultat especialment atractiu. N’ha vist entrevistes, actuacions, reportatges i s’ha anat fascinant per ella. Ara la persona per la qual sent fascinació tindria seixanta-quatre anys, però en la seva realitat no en té més de trenta-set, que és l’edat a la qual va morir. N’és ben conscient, que mai la podria conèixer, però si la tecnologia l’ha dut fins aquest punt, creu que no té per què renunciar a ella ni a una relació igual d’inconsistent i superficial com tantes altres de les que circulen per la xarxa de comunicació moderna.

L’ordre natural es trastoca, no per la fascinació per un personatge que és historia. No per estar davant una pantalla. No per la falta del pare assassinat que no pogué ésser el guia necessari. És per la grandesa del medi, per la immensitat del bosc que s’abraça i es compren d’arbre en arbre. S’enfonsa per estar condemnat a ésser arbre solitari. No és Comery davant el pare. És relació fàcil. És pell fina. És pluja de pastor. No és Morelos en comunicació amb el seu germà en el més enllà per una revolució. És calaix de boles de la globalització. És brúixola en el pol nord. És producte for export. No és l’abundància sense control. És final del cansament. És figuera per cremar. És sal de regim. No és un acte de necrofilia. És túnel del temps. És amistat nova. És fil dental. No és la família entorn a la radio. És Will Kane en acció. És pedra de fona. És volta el mon en solitari. No són les noticies del vespre. És ninot rus. És pardal de moro. És botella de nàufrag No és la companya del conductor solitari. És la velocitat com a accident. És punxada en el camí. És ibupofreno per berenar. No és la bústia dels indis a la Serra Negra. És estepa. És carta sense adreça. És crit a la vall. No és el Teatre Mercuri, ni la guerra dels móns. És la resplendor de la boira.

(dBalears 27 de desembre del 2009)

Boca Paila

celestialomar | 13 Desembre, 2009 12:47

Boca Paila era un lloc perfecte per aïllar-se del resta del món. Ramon Trias no cercava la soledat quan arribà al lloc. Sospirava per una enigmàtica biòloga d’ulls d’obsidiana, boca de maracuyà morat i bruna de pell, que a la llum de la lluna Ramon tatuava de desigs nous amb la seva mirada. L’al•lota treballava a la reserva natural de Sian Ka’an. I, cercant la dona va descobrir aquell remot hotel a aquella llunyana platja. Simplement un grup de cabanyes, entre cocoters, que durant molt de temps convertiria en el paratge preferit de les seves escapades. La passió per la biòloga s’havia esvaïda, com havia succeït per tantes altres, i ell continuava anant allà sempre que podia. Des de Tulum agafava el camí polsegós que circulava per tota l’estreta franja de terra, que en forma de llarga llengua verda separava la mar de la llacuna posterior, i que el portava a un món diferent sense passat. Un espai llarg, com una anguila, entre una costa marina ribetejada d’arena blanca i defensada per un interminable i prodigiós escull de coral i la ribera d’una llacuna coronada d’atapeïts i sempre enigmàtic manglars.

René, un bregat pescador amb aspecte de pirata, era propietari d’un petit bohio damunt l’arena que a les hores resultava ésser l’únic bar de la zona. Cada cop que Ramon hi arribava de bell nou, René li servia, com per benvinguda, amb diligència entranyable, un corall roig, un còctel de secreta formula i potencia arrasadora. La densitat de la beguda semblava la d’un beuratge del xaman maia. El primer glop tenia la propietat de sacsejar-te el cervell, com una rissaga que xucla l’aigua de l’arena de baix dels teus peus i la hi torna de sobta, violenta i abrupta. Amb el temps va comprendre que aquell era un ritual de purificació davant el món exterior. Un cop presa possessió de la càlida i sensual atmosfera, i reciclat l’espai i el temps d’aquell fantàstic univers, els següents glops entraven suaument fins transformar-se en una beguda agradable.

A aquella palapa de la platja, Ramon, conegué a dos personatges singulars, de vides errants, els quals la deessa fortuna havia portat a aquell lloc remot com a nàufrags dels vents del nord . Un d’ells, un exiliat espanyol que no havia fet fortuna i que havia passat la major part de la seva vida treballant en un patit taller de bicicletes de la seva propietat, a Ciutat de Mèxic. Un home callat i tarannà reposat, acomplexat per la seva calvície i segurament per la falta èxit. El seu taller era popular entre la colònia espanyola, a la qual pertanyien la majoria dels seus clients, però no era suficient per fer-lo feliç. Un bon dia el taller restà tancat per no tornar obrir-se. Havia guanyat a la loteria. Es va comprar una perruca postissa, es mirà el mirall, es va veure bé...i marxà. L’altre, un executiu d’una empresa en expansió a la que havia aportat les seves millors idees i la imaginació, hores de feina, projectes triomfadors i infinitat de viatges per obrir nous mercats. Tornant d’un viatge a Las Vegas va decidir citar la secretaria i la gerent de l’empresa a l’aeroport, els donà les indicacions pertinents i a continuació agafà un avió en direcció a la costa.

L’exiliat espanyol vivia amb dues natives. Tota la vida s’havia comportat com un misogin i ara abraçava la poligàmia. Una de les dones fabricava niniatures d’animals de fusta que ella mateixa tallava i policromava i duia a vendre al mercat de Tulúm. L’altre manejava una tauronera amb la que sortien a pescar ( l’home s’havia aficionat a bussejar). A les poques setmanes, desprès de que aparegués per allà l’antic executiu, arribà una dona. Era la seva fisioterapeuta. Fins aleshores la seva relació no havia estat més que l’estrictament professional. Ara ja no. Arriba amb dos bolics de teles verges per omplir de pintura. A diari, entrada la fosca, era fàcil trobar-los, tots i totes, el local de René.

Les visites de Ramon Trias sovintejaven cada cop més. Sabia que aquella amalgama de gent mancada de qualsevol disciplina de grup era, en bona, part producte de l’atzar, però, també, de l’inconformisme. Els unia la pesca de la tauronera, els animals de fusta, els dibuixos, els llibres, l’astrologia ... mai no va sentir ni una sola referència del passat. Per a Ramon representava un exercici continu d’imaginació i creació. No tenia avinent l’evidencia d’una ancora on amarrar-se en cas d’angúnia, simplement l’ús de la paraula i el raonament, o el silenci. Això va permetre a Ramon elaborar un nou mètode, un homenatge a la simplicitat.

Satisfet, quan a la nit veia caure alguna estella fugaç en el firmament, ja no formulava cap desig. Simplement, pensava quina anima en pena seria aquella que es consumia arrossegada pel seu pesat passat. Després baixava el cap i amb una mirada transparent jugava amb els immenses ulls d’obsidiana de la biòloga.

(dBalears, 13 de desembre del 2009)

Dady Staker

celestialomar | 04 Desembre, 2009 20:32

Dady Staker havia heretat l’habilitat del seu besavi. Aquest avant passat seu, a finals del segle XIX, forma part d’unes quantes expedicions per l’Àfrica central. L’explorador, i posteriorment heroi nacional d’una remota regió de la sabana africana, d’imaginació portentosa i fàcil escriptura adquirida a les aules d’Eton, havia escrit una historia il•lustrada, en nou toms, de la civilització dels desapareguts Naokamis. Segons l’extens relat, el significat pobla havia habitat, en temps remots, els voltants de la part occidental del riu Níger. Mentre el riu que corr en direcció contraria, allunyant-se del mar, duia de cap els exploradors, el besavi, no se sap com, va tenir temps per descriure en tot tipus de detall la historia de la civilització perduda. La qual habità entre els immenses aiguamolls que alimenta el riu abans de canviar el sentit i enfilar, en lògica direcció, cap el golf que forma en el ventre deprimit del continent. Pareix ésser que aquesta gent, malgrat el color de la seva pell, tenien el costum d’embetumar-se el cos amb la brea que es troba entre les aigües lacustres que abunden a la zona. Per tal circumstancia, o pel seu caràcter, la historia diu que tenien fama de fer-se fonedisses. Tan fonedisses que ningú mai n’ha sabut res més. Fins i tot, l’absència absoluta de vestigis posteriors va fer sospitar, no sense fonament, que els nou toms i les il•lustracions foren producte de la prodigiosa imaginació de l’aventurer i que la civilització en qüestió mai va existir.

Dady Staker escrivia per un important grup editorial. Diríem que n’era corresponsal, un corresponsal especial. Sabia perfectament el que esperaven d’ell els seus lectors i, per damunt de tot, el que volia el seu editor. Aquesta habilitat especial, que ell atribuïa a una qualitat innata, herència del seu besavi, feia que les coses li resultessin més fàcils. Mai no va consulta una font, mai no va estudia un expedient, mai va corre darrera una notícia, però va informar i escriure de tot puntualment. Amb especial puntualitat, mai no falta la seva crònica al tancament de l’edició. Pareixia que les notícies corrien darrera ell i no al revés. El mati escoltava els primers informatius de la televisió mentre es llevava. En un dels cafès de més concurrència de la ciutat feia un primer cop d’ull a la premsa local mentre, al so del repicar de la cullereta contra el vas, el lleter de l’establiment li servia tots els cops que ves falta cafè i llet. La diferencia horària li permetia confeccionar tranquil•lament la crònica de dia amb la l’habilitat natural que havia heretat al mateix temps que un bon grapat d’accions familiars del grup editorial que el besavi havia ajudat a fundar. Però hi ha que dir, en el seu favor, que tots els que intentaren imitar-lo fracassaren estrepitosament. Segurament no havien tingut un avantpassat explorador.

Tanmateix, Dady, aconsellava els corresponsal jovencells que arribaven al país que contrastessin les fonts, llegissin els expedients i correguessin com cans llebres darrere la noticia. Ja veterà de mil batalles, havia pres el costum de regalar als companys nouvinguts una guia de carreteres perquè comencessin a rodar i assegut a la taula del cafè, al ritme de la musica de cullereta jaroxa, les contava la historia dels nou toms. I, com per culpa de la desbordada imaginació del seu familiar, ara ell hauria de deixar el país i viatjar a Nigèria, el poble del que era heroi nacional el seu besavi. En plena guerra pel petroli, que ja havien descobert el primitius de la zona i amb el qual s’untaven el cos, segurament ell s’enfrontaria, sense remei, a una mort segura a mans d’una qualsevol de les múltiples bandes armades que circulaven pels aiguamolls quitronosos del delta del riu.

L’endemà revisava els diaris, prenia cafè i llet, a la espera del pròxim corresponsal que arribes.

(dBalears, 15 de novembre de 2009)

Fideus amb anguila

celestialomar | 04 Desembre, 2009 20:24

Les anguiles, siguin fregides, ofegades, amb fideus o amb espinagada, a més del seus valors gastronòmics, tenen la virtut de cridar el bon vi i a la bona companyia. Hi ha dies que les coses vénen regirades. Que s’acumulen situacions que no domines. Situacions que van més enllà d’una simple decisió personal, que no es resolen com un voldria i que a poc a poc van carregant l’atmosfera que t'embolica. Quan això succeeix, és bo fer una escapada. Canviar d’escenari i cercar-ne un de més acollidor. Si ja ha entrada la tardo o som a l’hivern, uns plats d’anguiles compartits amb una colla d’amics és un espai perfecte per tornar a la serenor. Si no tens res que et carregui, perquè ja t’has retirat de la política, perquè estiguis prejubilat o estiguis satisfet de tot el que has fet, una menjada d’anguiles és, simplement, un plaer de deus.

És ben cert que la companyia, en torn d’una taula que hi hagi anguiles, tendeix, quasi sempre, a ésser majoritàriament masculina. Tinc la impresió que era menjar per a homes. Atesa la seva condició d’animal que habita en els aiguamolls, en els pobles que no són properes a les albuferes s’ha creat, entorn d’elles, una falsa idea d’animal ordinari i bast, molt lluny dels canons tradicionals de la delicadesa femenina. Però l’anguila és, més bé, un animal de carn blanca i fina, carregat de sensualitat i, fins i tot, d’erotisme. Madò Apol•lònia ens contava, un vespre de foguerons, que el traginar d’una anguila viva lliscant sobre el seu cos, i en especial pel baix ventre, l’excitava enormement. Basta que algú agafi, en les seves mans, una anguila per entendre la sensualitat que desprèn un animaló d’aquests amb els seus àgils i serpentejants moviments al intentar escapar-se. Sensualitat viscosa que cap dels deus de l’Olimp no fou capaç de interpretar.

Escassegen els restaurants que incloguin en la seva carta plats elaborats amb anguiles. Els pocs que ho fan s’han convertit en vertaders santuaris per als amants d’aquest producte. Tanmateix, per damunt de tot, el que existeixen són cuiners o cuineres d’anguiles. És més un plat per menjar a cases particulars, a Sa Pobla i Muro, més que a restaurants. Aquest setmana que estem acabant, un bon amic ens va reunir a uns quants per dinar d’anguiles. El menú va ésser el clàssic: anguiles fregides d’aperitiu, fideus amb anguiles a continuació i, per acabar, anguiles ofegades. El resultat, avançaré que va ésser excels, per definir-ho d’alguna manera. La matèria primera, anguiles pescades en cucada a l’albufera, excel•lent.

La varietat de plats de fideus a la cuina popular mallorquina és extensa. Des de el fideus amb carn o de vaca als fideus de rota, passant per un llarg i ampli ventall de varietats. Tots ells, inclosos el fideus amb anguila, ha experimentat una evolució cap a la complexitat. La millora de les condicions generals de vida dugué al fet que la cuina més simple, en molts de cops quasi de subsistència, s’anés enriquint amb l’aportació de nous ingredients i la creació d’híbrids que anaven més enllà de la primitiva cuina de temporada. Diríem que es donà una certa tendència al barroquisme provocat per l’abundància. La fantasia i la imaginació al servei de la penúria passada per la gent del camp durant llargues èpoques de la nostra historia. Es consolida una cuina rica en sabors i propensa a satisfer la fam del comensal. Com deia, els fideus amb anguila, i també les anguiles ofegades, no són aliens a aquesta evolució. Es troben magnifiques peces d’aquesta manera de fer a les cuines de la zona de l’Albufera.

Tanmateix, el cuiner del dinar d’aquesta setmana, al que he fet referència, va interpreta una partitura radicalment distinta. Una musica de notes simples, de conceptes clars i de sabors nets. Per ventura, me explicaré millor si dic que va passar del barroc al classicisme a través d’unes anguiles ofegades i un plat de fideus. De manera equilibrada botà dels conceptes ètnics al fet il•lustrat. Va introduir la gamma de gusts, com un arc de Sant Martí gastronòmic, a un plat fill dels aiguamolls i la terra llefiscosa. Una obra d’art, en diríem: de Vivaldi a Mozart.

Baixant l'Atles

celestialomar | 26 Juliol, 2009 19:16

Fer autostop o dit, demanar aventón, raid, botella o jalar la goma, totes aquestes expressions indiquen una mateixa manera de viatjar. Sé de cada una d’elles i he de dir que n’estic encantat d’haver-les conegudes. Seria ignorant de la meitat de les coses que ara conec d’un bon grapat de països si les carreteres no tinguessin voreres. Encara que la meva relació amb elles és un tant contradictòria. Des de l’època d’estudiant de batxiller no recordo haver demanat a ningú que em dugués en el seu cotxe. Sóc un autostopista ocasional i passiu, en el sentit de que és a mi a qui li demanen que els doni un raid; dono aventones o jalo la goma posaria el rètol del meu cotxe. No es pensin que els fugaços companys de trajecte siguin els coneguts motxillers que s’aposenten amb el polze estirat al costat de la carretera. Els meus convidats han dut des de gallines a iguanes o, el que es més habitual, capses de cartó repletes d’objectes comprats al marcat de la darrera població que acabàvem de deixar enrere. Són guies perfectes per saber de la zona i de la vida d’aquesta infinita multitud de llocs que no surten a les guies turístiques. Més aviat, si són protagonistes, és a les pagines que narren els conflictes ètnics o les guerres de pel cultiu o les matèries primes. Encara que el més normal es que mai hagin aparegut enlloc. Llavors, aquestes carreteres estan plegades de persones que transiten esperant que algun camió les deixi pujar a la caixa de càrrega estibada ja per altres que ha recollit abans. Si el trajecte és suficient llarg per rompre la desconfiança inicial, pots arribar a obtenir informació valuosa. Aquesta és una forma de vampirització que fins i tot en algunes ocasions pot ésser perseguida. No és convenient parlar amb estrangers, creuen les autoritats d’alguns indrets. Jo no em sento culpable.

Baixant pels pronunciats costers de l’Atles en direcció a Zagora, on teníem reservades habitacions a un hotel, trobàrem un ciutadà que per la vestimenta s’intuïa fàcilment que era berber, ens fa fer senyals i vàrem aturar per agafar-lo. Durant el trajecte ens va explicar que allà on anàvem era lluny del desert, encara que la ciutat de Zagora sigui coneguda com la porta del propi desert i tingui una considerable oferta hotelera; que era millor continuar fins Mhamid, quasi setanta quilometres més lluny. El berber tenia un parent que tenia una haima en ple desert a on podíem romandre aquella nit, però abans havíem d’aturar-nos a casa d’un altra parent que era qui ens podia organitzar tota la visita. Ja a casa del parent del autostopista entorn a unes tasses de te, organitzarem la nit en ple desert. El moment crític de la reunió sorgí quan vàrem fer preu i ens indica que li havíem de pagar a ell per endavant i que l’altre parent ens esperaria a Tagounte, a mitjan camí, per guiar-nos fins el desert. Era qüestió de fiar-se’n o sortir de mala manera; el preu que havia establert no era molt alt, per tant tampoc podíem perdre gaire si no li posàvem preu a la dignitat. Trobàrem el personatge esmentat en el punt indicat. Enrera havíem deixat un animada discussió sobre si el berber al costat de la carretera era part d’una estratègia comercial o si era un fet casual. Havíem decidit que si érem objecte d’una estafa ho assumiríem amb tota esportivitat i no en parlaríem més. Guiats pel nou berber, ens endinsàrem en el desert baix un cel infinitament estrellat. A la nit passàrem les hores observant els milions d’estels que brillaven al firmament, fins i tot es podia segui la trajectòria d’algun satèl•lit artificial. Tornava a tenir la sensació perduda de la galàxia, d’ésser un punt minúscul dins l’univers. De nin, el secretari de l’ajuntament del pobla que havia estat tècnic en comunicacions a l’armada espanyola a les nits d’estiu em feia sortir al corral de casa i m’ensenyava distingir els estels. Artur, m’ha quedat per damunt de tot Artur, brillant i pròxima a les constel•lacions més conegudes del hemisferi nord. Vaig cercar Artur però vaig ésser incapaç de trobar-lo entre tanta llum. Els nins construeixen mites, queda tota el temps restant per reafirmar o per destruir aquests mites.

(dBalears 26 de juliol del 2009)

1 2 3 4 5  Següent»
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb